La Sentència TSJCAT de 29 de maig de 2017. El canvi de planejament urbanístic no comporta l’extinció automàtica de les llicències d’activitats, és necessari un previ procediment de revocació amb la corresponent indemnització

L’aspecte que més polèmica i controvèrsia ha generat dels plans urbanístics d’usos en relació a la regulació dels habitatges d’ús turístic a Ciutat Vella és, sense cap mena de dubte, la seva prescripció que les habilitacions administratives o llicències per a desenvolupar aquesta activitat en habitatges que no estiguin situades en edificis exclusius (edificis on totes les entitats que el componen estan dedicats només a l’activitat d’habitatge d’ús turístic o on no hi ha habitatges principals o secundaris), s’extingiran automàticament transcorreguts sis anys des de l’entrada en vigor del Pla d’Usos de Ciutat Vella de 2013.

La posició jurídica sostinguda per APARTUR (Associació d’Apartaments Turístics de Barcelona) que això no és legalment correcte ni ajustat a Dret, i que ha defensat l’advocat del despatx en Joaquim Sallarès, en el recurs contenciós administratiu interposat per APARTUR contra el Pla d’Usos de Ciutat Vella de 2013 ha estat plenament acceptada i recollida en la sentència de 29 de maig de 2017 pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (endavant Sentència) que ha estimat íntegrament el aquest recurs i ha declarat nul la totalitat del Pla d’Usos de 2013 i també la disposició addicional que contemplava expressament l’extinció de les llicències si en el termini de sis anys no s’agrupaven en edificis exclusius.

D’acord amb els arguments plantejats en la demanda, la Sentència indica que conforme a la normativa vigent l’Administració Pública, en aquest cas l’Ajuntament de Barcelona, no pot decretar l’extinció o cessament d’una activitat que disposa del corresponent títol jurídic administratiu –la llicència-.

Per al cessament de les activitats és necessari i cal que l’Administració procedeixi a instruir el corresponent procediment administratiu per tal de revocar les llicències i, tal com preveu la legislació, fixar la indemnització per aquesta extinció.

En conseqüència, el canvi d’ordenació derivada del planejament no justifica l’extinció automàtica de la llicència sense aquest procediment previ, el canvi de planejament d’acord amb la llei solament permet que les activitats que no s’ajustin als nous requeriments del pla quedin en situació de fora d’ordenació, però en cap la situació de fora d’ordenació inclou la possibilitat de cessament immediat de l’activitat o l’extinció instantània de la llicència.

Per tant, els titulars de les llicències d’habitatge d’ús turístic en edificis no exclusius arribat el setembre de 2019 no les perdran automàticament sinó que l’Ajuntament haurà d’efectuar un procediment en el que es fixi la indemnització per la revocació de la llicència, i lògicament caldrà defensar el valor de la llicència.

En tot cas s’haurà de veure com reacciona l’Ajuntament davant d’aquesta situació i com ajusta el PEUAT al criteri legal establert pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La Sentència declara la nul·litat del Pla d’Usos de Ciutat Vella de 2013 fent-se ressò d’un dels altres arguments continguts a la demanda. No pot existir contradicció entre la finalitat i objectius establerts a la memòria del planejament, respecte les mesures que es contenen a la normativa del propi pla per tal d’implementar-lo.

En aquest cas l’objectiu proclamat pel Pla d’Usos de Ciutat Vella de 2013 era el manteniment de l’ús d’habitatges de la mateixa manera que es mantingués el número net de places hoteleres. En canvi les mesures contingudes a les normes urbanístiques d’aquest pla permeten la creació de nous establiments hotelers i en conseqüència l’augment del nombre de places hoteleres existents i això en detriment de l’ús d’habitatge.

Per tant, la Sentència estableix que s’ha produït una situació d’arbitrarietat ja que les explicacions del raonament que porta a la decisió presa en el nou planejament no es corresponen amb les justificacions i criteris expressats a la memòria. Per tant, la Sentència reconeix que l’Ajuntament ha excedit del límit de la discrecionalitat per entrar en pura arbitrarietat.

Barcelona, 23 de juny de 2017
Joaquim Sallarès Viader
Advocat