Nº 26/2016. L’activitat d’habitatge d’ús turístic és compatible amb la convivència normal en una comunitat de veïns

Les decisions judicials existents fins a l’actualitat en relació amb els pisos-apartaments turístics no eren uniformes i clares ja que no diferenciaven adequadament els apartaments turístics dels habitatges d’ús turístics. La confusió terminològica entre apartament turístic (traducció de l’anglès touristic apartament) i habitatge turístic comportava que fossin considerades situacions anàlogues, encara que legalment i funcionalment es tracti de dues entitats arquitectòniques i activitats diferents.

Els excessos en el consum de begudes espirituoses i les actituds incíviques de determinades persones que visiten el nostre país i la nostra ciutat han fet que la premsa se’n faci ressò d’aquestes bretolades sense distingir si els turistes barroers s’estaven en apartaments turístics, en establiments hotelers: hotels hostals i pensions, en albergs de joventut, en residències d’estudiants,o en habitatges.

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sala del Civil i Penal 37/2016 de 19 de maig 2016 (endavant la Sentència) ha vingut a aclarir la situació legal en relació al què són habitatges d’ús turístic i apartaments turístics, tant en la seva vessant civil de l’ús d’un habitatge que forma part d’un edifici, com en l’aspecte funcional diferenciant l’activitat d’allotjament turístic que es dóna als apartaments turístics, de la utilització dels habitatges d’ús turístic per part de persones en estades curtes en habitatges.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya actuant com a Tribunal Suprem de dret català va dictar la Sentència que estima el recurs de cassació interposat i anul·la la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona.

La sentència judicial prèvia declarava en els seus fonaments que l’habitatge d’ús turístic comporta per si mateixa era una activitat molesta i que alterava la normal convivència de la comunitat de propietaris. És a dir, feia abstracció de la situació de fet concreta i individualitzada en que es desenvolupava l’activitat, i indicava que <<per se>> l’habitatge d’ús turístic és contrària a la convivència normal de la comunitat de propietaris.

La Sentència recull els arguments de la recurrent i analitza amb profunditat: (i) la diferència entre l’habitatge d’ús turístic i l’apartament turístic (modalitat d’allotjament turístic) i, (ii) la conceptualització de l’activitat d’habitatge d’ús turístic.

En relació al primer punt, la Sentència és rellevant perquè després d’analitzar la normativa d’habitatge i de turisme estableix una clara la diferència entre els habitatges d’ús turístic i els apartaments turístics.

L’habitatge d’ús turístic és l’habitatge que es cedeix totalment equipat per a viure-hi per períodes temporals curts de fins a 31 dies, no s’hi presten serveis turístics, i al tractar-se d’un habitatge han de disposar de cèdula d’habitabilitat.

En canvi l’apartament turístic són edificis o conjunts immobiliaris continus que són explotats com a unitat empresarial, són una modalitat d’allotjament turístic on a més de l’allotjament s’hi presten altres serveis turístics (p.e. restauració, bugaderia, consergeria, etc.).

Per tant, la Sentència ha establert la interpretació de les normes referides als habitatges d’ús turístic de manera sistemàtica en relació amb als preceptes continguts al codi civil català referits a la propietat i als preceptes administratius relatius a l’activitat.

Barcelona, 12 de setembre de 2016

Joaquim Sallarès Viader
Advocat